Plató, en el seu llibre VII de la República comença amb l’exposició del conegut Mite de la Caverna, que utilitza com a explicació al·legòrica de la situació en què es troba l’home respecte al coneixement, segons la teoria del coneixement explicada al final del seu llibre VI.
He volgut aprofitar aquest plantejament per exposar el que al meu parer està passant respecte a la visió que tenen els partits polítics i, el que és més greu, la mateixa política, del paper de les tecnologies de la informació i comunicació, les TIC.

És evident que en trobem en un moment transcendent a nivell polític, no només pel que fa a Catalunya i el seu encaix dins de l’estat espanyol, si no que les mateixes estructures de l’estat estan trontollant arrel dels resultats de les seves recents eleccions generals. Però, els problemes no acaben aquí, la mateixa composició d’Europa i les seves propostes polítiques, sobre el que ha de ser el seu paper en el futur de la construcció de quelcom diferent al que hem conegut fins ara, també estan en qüestió, fet que fa trontollar la seva pròpia credibilitat com a projecte polític. I, tot això, emmarcat en una crisi no només econòmica, malgrat ens vulguin fer creure que aquesta crisi ja està finiquitant, si no del propi sistema capitalista. Tot està en qüestió i res té assegurada una mínima estabilitat.

mitodelacaverna2

Suposo que us preguntareu que te a veure en tot això les TIC? Les TIC han provocat i estan provocant la darrera de les revolucions tecnològiques i que, de manera més ràpida i transversal estan transformant tots els àmbits en que viu i treballa l’esser humà. Però quan parlo de les TIC, no parlo només dels cables, les antenes, les ones i els artefactes que fan que tota aquesta tecnologia funcioni d’una manera estesa. Parlo de l’ús que l’home en fa del producte i el resultat de tot aquest desplegament. Parlo de les transformacions econòmiques que està provocant el fet de posar-nos davant d’un món cada cop més global on les distàncies deixen de ser una barrera i passen a ser una oportunitat. Parlo de les transformacions polítiques que està produint en la manera de pensar i en la manera de fer política, només cal repassar els resultats de les darreres eleccions en qualsevol dels àmbits i analitzar si serien els mateixos sense la irrupció i la utilització de les TIC. Parlo de terratrèmol que està comportant en les maneres d’aprendre i en les maneres d’ensenyar, qüestionades per primera vegada després de cents i cents anys. Parlo de l’impacte que socialment està tenint i que pot tenir, millorant la vida de milions i milions de persones o, excloent a la majoria d’ells. Parlo doncs, d’un nou paradigma, d’una nova era un el coneixement tindrà un valor fonamental pel desenvolupament de la societat i, el que és més important, per la millora de la qualitat de vida dels ciutadans.

Es parla d’smarts cities, internet de les coses, d’avenç imparable de la robòtica i dels propis robots. Es diu que tot això ens farà la vida més fàcil ja que unes quantes empreses pensaran que és el millor per nosaltres i els nostres governants es gastaran els nostres diners en comprar-lis aquestes màgiques solucions. Ningú parla però en com fem que sigui el ciutadà que decideixi quina societat vol, quines son les seves prioritats, com poden ser-ne els «dissenyadors i arquitectes» d’aquesta nova societat i quin paper han de tenir les TIC en tot això. Segurament és més fàcil i més productiu per a molts, reduir aquesta capacitat a uns quants que ens faran la tria i ens faran veure el que realment es bo per a nosaltres. És aquí on apareix l’al·legoria del Mite de la Caverna de Plató. Els ciutadans només veiem les ombres que les TIC projecten davant nostre, ombres produïdes per governants, empreses, institucions, que volen que seguim creient que les TIC son aquelles ombres i no les realitats que les provoquen.

És curiós que cap partit polític, sigui del la tendència que sigui, en cap de les moltes convocatòries que em patit recentment, han posat com a prioritat l’impuls de la Nova Societat del Coneixement. Alguns per desconeixement i altres per «massa» coneixement, han relegat a la categoria de residual, un aspecte que està canviant la nostra societat i que encara la transformarà de tal manera que serà difícilment reconeixible per tots nosaltres en un espai molt petit de temps.

El nostre país no pot presumir ni de grans recursos econòmics, ni de grans extensions de territori que els permetin apostar per alguna mena de cultiu o extracció intensiva. Tampoc tenim grans empreses o multinacional referents al món. Som poquets i, tal com diu el poeta, «el meu país és tant petit que sempre es pot veure el campanar veí». Quin futur podem tenir doncs? Al meu parer és potenciant el que ens ha permès sobreviure fins ara, el coneixement i la innovació. Catalunya és el que és i té el reconeixement que té, gràcies als seus homes i dones, alguns referents en molts àmbit en tot el món. El coneixement ha estat doncs el pal de paller fins ara, que passarà si deixar de ser-ho? Quines alternatives tenim? Perdoneu si sóc pessimista però crec que cap. A la vegada, però, és una excel·lent oportunitat el fet de que l’aspecte en el que fins ara hem estat referents, passarà a ser un dels aspectes, per no dir el més important, que es prioritzarà a tot arreu.

En principi, el partits que més haurien d’estar alineats i preocupats per les noves oportunitats i perills que ofereixen les TIC, haurien de ser els anomenats «d’esquerres» i/o «d’esquerra alternativa». Molt lluny però de la realitat. Només cal que mirem els seus programes polítics, les propostes d’acord de legislatures i, si en teniu ganes, el mateix Llibre Blanc de la Transició Nacional, i descobrireu que no apareixen les TIC, des de la basant de la nova Societat del Coneixement, a part d’alguna presencia merament estètica, no ho consideren important.

Quina pot ser la conseqüència de tot això? Doncs que ens tocarà corre per posar pedaços a una situació que pot esdevenir perillosa per a moltes i moltes persones. D’una oportunitat passarem a una amenaça, la incompetència té aquest cost.

Falta saber quan el ciutadà sortirà de la «Caverna» i veurà que realment el que ha vist i li han ensenyat no és la realitat, si no només ombres que uns pocs projectaven sobre la pared de les seves vides. Segurament llavors, uns quants seguiran projectant les mateixes ombres però no hi haurà ningú que les miri ni les interpreti, entrarem llavors en la veritable Nova Societat del Coneixement.